Bona tarda!!
Seguint amb les reflexions i enllaçant una mica amb la darrera entrada en la que us parlava del contacte amb les persones, m'agradaria explicar-vos que és un repte molt enriquidor alhora que complex aconseguir un bon ambient de treball en els centres.
Us ho explico perquè en una observació que vam fer a una aula de P4, arrel d'una demanda per un alumne que no feia les tasques que se li donaven ni tenia gaire bon comportament, el que vam constatar predominantment era que no hi havia bona dinàmica d'aula ni tampoc un bon assoliment d'hàbits en general. Per tant, tot i que seguirem el cas fent alguna valoració individual més, el primer que havíem de fer era reunir-nos amb la tutora del grup.
És aquí on rau la justificació d'aquesta entrada al bloc.
Resulta que sempre és delicat que et diguin el que has de fer, però encara ho és més si, a més, t'han de dir que el que fas no acaba de funcionar com cal. No sé si m'explico.....
La Núria em va dir que sempre és complicat i que era de les coses que menys li agradaven perquè no saps mai com s'ho poden prendre.
Una cosa similar passa també quan has de parlar amb les famílies, quan has d'explicar problemes de conducta, o possibles dificultats detectades, etc. Sempre tens aquella incertesa de: “com s'ho prendran? Com reaccionaran?
En aquestes situacions no hi ha un, podríem dir, protocol clar i específic, és ben bé les “cartes”, o com li volguem dir, que tingui cadascú per afrontar la situació, i està claríssim que l'experiència és de molta ajuda.
I així ho vaig constatar en la reunió que vam tenir, primer i per un cas concret, amb la mare d'un alumne que té molts problemes en el llenguatge tant oral com escrit i li havíem de dir que és dislèxic, i, segon, amb la tutora del grup de P4, a la que havíem de dir que la dinàmica d'aula i l'assol·liment d'hàbits no era el que tocava per l'edat del grup i que havia de fer alguns canvis.
Totes dues reunions van anar molt bé però em van fer reflexionar sobre “com ho hauria fet jo sola?”
Bé, això és tot per avui, que vaig de parrafada en parrafada!!!
Sònia, és ben cert que l'experiència és un grau! Amb les pràctiques ens en adonem que les coses poden ser fàcils en alguns moment i difícils en altres, però que com a alumnes de pràctiques no deixen de ser tasques que fem acompanyades. L'hora de la veritat serà quan ens haguem d'enfrontar a nous reptes nosaltres soles.
ResponEliminaGràcies Laura pel comentari!!!!
ResponEliminaSi si, de fet és una feina gens monòtona que és una de les coses que té el fet de treballar amb persones.
Durant aquest periode de pràctiques la meva tutora ha tingut, si no recordo malament, tres casos que han fet alterar tot la programació que tenia establerta per aquell dia, perquè havia d'atendre les necessitats que sorgien per alguna urgència (especialment greu comportament d'algun alumne que ha precisat la seva intervenció immediata)
Realment....TOT UN REPTE!!!